En la dissolució o concurs d´una Societat, quan tenen responsabilitat els Administradors?
En la dissolució o concurs d´una Societat, quan tenen responsabilitat els Administradors?
Segons l’article 367 de la Llei de Societats de Capital (en endavant, LSC), els administradors d’una societat que no dissolguin l’empresa, ni la declarin en concurs, quan concorrin les causes legals de l’article 360 de la LSC que els obliguen a fer-ho, tindran la responsabilitat solidària de totes aquelles obligacions que contraguin posteriorment al moment en què neix la causa. D’aquesta manera, es limita que l’empresa es sobreendeuti quan ja no té més capacitat per fer-hi front.
A més a més, l’article 367 de la LSC afegeix que, en cas que els administradors no acreditin que l'obligació es va originar en un moment anterior a la concurrència de la causa de dissolució, la llei l’ entendrà nascuda posteriorment i, per tant, els considerarà responsables.
L’article sembla molt clar quan es llegeix, però la realitat és que ha donat molts mals de cap la seva interpretació alhora de posar-lo en pràctica: quan es considera nascuda aquella obligació? Si és una obligació de restitució per l’incompliment de l'obligació principal, quin moment tenim en compte? Si aquesta obligació és una obligació de llarg compliment, prenem el moment d’origen o el final de la mateixa?
El Tribunal Suprem va donar una primera visió l’any 2016 amb la Sentència nº 151/2016 i va considerar que efectivament el moment de referència per considerar si la obligació és anterior o posterior a la concurrència de la causa de dissolució seria aquell en que nasqués l’obligació. Tanmateix, el Tribunal inclou un “però”, establint que en aquells casos en què es tractés d’una obligació de restitució per incompliment d’una obligació anterior, el moment de referència no seria quan hagués nascut la obligació principal que es va incomplir sinó quan s'exercités la facultat de restitució. En el cas en qüestió, l’empresa que demana la restitució ho va fer en data anterior a quan es produeix la causa de dissolució, amb el tancament de l’exercici de 2008, i per tant no es consideren responsables solidaris els administradors de la societat.
No obstant, aquesta visió acaba de donar un gir inesperat amb la recent pronunciació del Tribunal Suprem el passat dia 10 d’abril de 2019, a través de la Sentència nº 225/2019, que ha augmentat considerablement el marge de responsabilitat solidària dels administradors.
El Tribunal Suprem sembla que ja no demani que s’estudi el moment en què va néixer la obligació motiu d’endeutament sinó que considera als administradors responsables solidaris de totes aquelles deutes a les que hagi de fer front en el marc de la relació de que es tracti. En el cas en qüestió parla d’aquells contractes de tracte successiu (com ara, l’arrendament d’un local de negocis), en el que una empresa, després de declarar la seva dissolució, continua tenint rendes pendents de pagar a una inmobiliaria. El Tribunal, per resoldre, no ho determina en funció de quan es va reclamar l’obligació de retornar les rendes sinó entén que cada prestació singular de quota satisfà íntegrament l’interés d’ambdues parts i que, per tant, cada una de les prestacions constitueixen una obligació independent l’una de l’altra. La Sala en el supòsit de referència considera responsables solidaris als administradors d’aquelles quotes d’arrendament que segueixen pendents de pagar a partir del moment en què es produeix la causa de dissolució.
Sembla ser que la jurisprudència haurà de canviar el seu criteri alhora de determinar la responsabilitat dels administradors front als deutes pendents d’una empresa. Des d’Arias Advocats hi estarem atents.