STS Nº171/2020, de 11 de març de 2020: anàlisis de criteris per determinar l’existència de responsabilitat en les residències de gent de la tercera edat

El passat 11 de març de 2020, el Tribunal Suprem va dictar sentència sota número 171/2020, mitjançant la qual es genera més jurisprudència respecte la determinació de la responsabilitat civil contractual en l’àmbit del dret sanitari. El Suprem desestima la demanda de reclamación de responsabilitat i fixa unes bases més concretes i determinants per poder considerar quan existeix negligència mèdica. 

El supòsit que es planteja és la defunció d’una senyora gran, de 77 anys d’edat, que mor en una residència de gent gran mentre es trobava sola al jardí del centre sense que ningú l’estigués vigilant, a causa d’un infart agut de miocardi. La senyora patia una ceguera de l’ull esquerra i deteriorament d’agudesa visual de l’ull dret inferior a l’1/10 sense correcció.  

Es parteix de la consideració d’un incompliment contractual donat que la relació amb el centre és la d’un contracte d’allotjament i arrendament de serveis. El debat jurisprudencial discòrre respecte els articles 1101 i 1104 del Codi Civil Espanyol, els quals donen satisfacció a aquelles víctimes que hagin patit danys i perjudicis sempre i quan hagi incorregut dol o negligència en el cumpliment de les obligacions del contracte - en aquest cas, l’atenció per part del personal de la residència -; en relació amb l’article 1902, el qual exigeix per constatar la responsabilitat civil anterior, una relació de causalitat entre el dany produït i l’acció o omissió del personal mèdic.  

En primera instància, el Jutjat va considerar que la falta d’atenció mèdica per trobar-se sola la dona va impedir que es pugués salvar la seva vida, condemnant a la residència d’ancians a una indemnització de 16.674,92€. No obstant, en segona instància, l’Audiència Provincial fa una interpretació molt diferent a l’anterior i entén que, si bé la limitació en la visibilitat que patia la senyora era evident, això no impedia que pugués estar al jardí durant un breu període de temps, ni que aquest extrem signifiqués una falta d’atenció, revocant la sentència de primera instància.

Finalment, el Suprem en la seva sentència que a continuació analitzarem, deixa molt clar que no obstant existir l’exigència social de donar satisfacció a la víctima, mai tindrà preferència la responsabilitat quasi objectiva dels danys, sinó que és indiscutible l’aplicació de l’article 1902 del CC i el deure de constatar culpa com a fonament de la responsabilitat civil, tant contractual com extracontractual. 

La Sala estableix tres postulats en referència amb l’article 1902 CC, que hauran de tenir-se en compte per valorar la constatació de culpa (responsabilitat subjectiva): 

• En aplicació de l’article 217 de la LEC relatiu a la carga de la prova, és al perjudicat que reclami a qui competeix demostrar la concurrència de culpa sobre el demandat. 
• El caràcter anormalment perillós d’una activitat pot suposar la inversió de la carga de la prova, és a dir, la necessitat d’acreditar la falta de culpa.
• La responsabilitat subjectiva, per culpa, només s’excepciona per llei.          

Aplicant l’anterior, la Sala considera no haver de fer una inversió de la carga de la prova, corresponent al reclamant probar la culpa del personal i organització de l’establiment donat que la gestió d’una residència de gent de tercera edat no és una activitat anormalment perillosa. 

La sentència centra el seu raonament en que, si bé concurreix un deure de diligència i cuidado per la prestació dels serveis de la residència, no existeix per part del personal una obligació d’observar als residents les 24 hores del dia quan no es troben en una situació de perill que exigeixi el corresponent control o vigilància o l’adopció d’especials mesures de cuidado. 

A més estima que la difunta no patia ninguna malaltia psíquica que exigís un especial deure de vigilància i que pugués generar un risc autolític, ni patía cap patología prèvia generadora d’un risc cardiovascular que requerís estar atent davant una eventualitat d’una atenció immediata.  

La sentència tampoc relaciona el dany produït amb la falta d’atenció, donat que la causa de la seva defunció va ser per mort natural, no accidental, trobant-se en un lloc que tampoc podia constituir una situació objectiva de perill (el jardíd de la residència). La Sala considera que no pot afirmar-se que, si la senyora hagués estat acompanyada al sobrevenir-li l’infart, se li hauria pogut facilitar una assistència que evités la seva mort. 

Per tant, per poder-se estimar un incompliment contractual en les obligacions per part del personal d’una residència, s’ha de provar que la causa del dany va ser l’omissió de la deguda diligència i/o desatenció dels deures de cuidado requerits pels serveis prestats al personal i organització de la residència. 

Aquesta sentència ens fa pensar en quina serà la direcció jurisprudencial que s’adoptarà davant les possibles reclamacions que es derivin degut epidèmia mundial causada pel COVID-19. En aquest cas, s’ha dictat expressament una Ordre SND/265/2020 relativa a les mesures que s’han d’adoptar en les residències de persones majors i centres sociosanitaris; mesures que obliguen adoptar-se per tots els residents de la residència, i no en funció de les patologies prèvies de cada un.